Torneo Nacional de Rugby Alevines

Some are born to win ...

Resumen del Torneo Nacional de Cadetes

Lo que se hace con dieciseis años:

IV MEMORIAL MANOLO HARO o 'Tanto remar, tanto remar, para morir en la orilla'

El gran filòsof Heràclit d’ Efes (Ἡράκλειτος ὁ Ἐφέσιος) va dir que no et pots banyar dos cops en el mateix riu.

Jo, 25 segles, 2.500 anys més tard, estic en condicions de dir que tan egregi pensador estava equivocat:

1.- Perque fa 25 segles no es jugava a Rugby.

2.- I, encara que es jugués, no consta que Heràclit d’ Efes fos memebre dels Veterans del Barça. Dic això, perque aquest nou viatge dels Veterans del Barça va començar amb la pregunta de sempre:

· On és el Perdi?

Doncs el Perdi va apareixer amb una hora llarga de retard. Amb compensació li va tocar pagar els cafès que ens haviem près per passar l’estona.

Ens disposem a marxar i m’adono que he trencat les ulleres. L’Alex Pelos em deixa unes que portava de recanvi. El temps demostrarà el greu error del Pelos.

L’expedició la formen tres vehicles:

· El del Santi ocupat pel propietari, l’Edu Dele, el Carles Gómez, el Paco Peña i un navegador.

· El del Pelos ocupat pel mateix Pelos –amb unes ulleres menys-, el Gonzalo Capi, el Carlos Mex, el Perdi i un navegador.

· El del Carlos Guerrero ocupat pel Carlos, el Sam, l’Asensi i el Nacho. A més porta tot l’equipatge de l’expedició i les butaques del manolovolumen del Santi. Nacho Papale –sense moure’s del seu seient- fa d’entreteniment dels ocupants de la furgo, dels de la resta d’expedició i dels altres usuaris de l’autopista.

Aquesta distribució explica alguns dels fets que s’aniràn coneixent.

El Gonzalo de forma premonitòria decideix que el camí més curt per anar a Granada es via Madrid. Reculem i parem a dinar a la Font de La Figuera.

En havent dinat agafem carretera i d’una tirada cap a Granada.

Poc abans d’arribar parem a respostar i l’humil cronista trenca –ell diu que perd un vidre- les ulleres del Pelos. Per acreditar que sembla tonto trencant tantes ulleres, li fan posar unes ulleres de pallasso que li son molt escaients.

Ja apareixen els rètols de Granada i l’habitual narrador que encapçala la caravana fa una magistral incorporació al nus d’enllaç amb l’accés a Granada. El noiet que indicava amb la seva ‘L’ que feia pràctiques es queda bocabadat amb la succesiva incorporació d’un monovolumen FIAT, un altre LANCIA y una furgo MERCEDES.

L’humil cronista diu que Armilla és al costat de l’aeroport de Granada i - malgrat el que diu la veu femenina del navegador cada cop més emprenyada- cap allà porta la comitiva.

Para a una gasolinera, pregunta i entre les mofes dels amics recula i –ara si- cap Armilla.

Arribem a Armilla i després de seguir les instruccions del Carles Gómez –sempre el carrer més ample- arribem a la Ciudad Deportiva de Armilla.

Com som catalans, i ja sabem gent culte i europea, decidim que la millor manera d’arribar a l’aparcament és circulant amb els monovolums i la furgo per la pista d’entrenament d’atletisme. Tot això entre la sorpresa dels naturals d’Armilla.

L’educació oficial ens diu que a Espanya es parlen diversos idiomes (català/valencià, basc, gallec i castellà ). Però obliden un idioma: ‘el granaíno’. Només baixar del cotxe un guarda de seguretat ens diu:

· ‘Porashe o pobé nojeshan la buya’

· ¿Perdón? Va dir educadament el Carlos Guerrero.

Ens allotjem a les tres cabanes que ens asignen. Entrenament amb el Cisneros i els Escoriones en un camp esplèndid que té de teló de fons la maravella de Sierra Nevada –efectivamente nevada. Tercer temps per començar a fer amistat.

Decidim anar a veure Graná la nuit. Uns van en cotxe, altres agafen un taxi i tres (Edu, Carles i un servidor) esperen un taxi.

Segona proba de l’error de Heràclit. Igual que a Lancaster el taxi mai va arribar i desprès d’una hora d’espera el trio calavera crida al porter si els pot deixar entrar a dormir.

Degut a aquest fet, només puc escriure sobre aquesta sortida nocturna per referències. Veiam:

· El Carlos Gerhard –que té sempre opinions molt ponderades- va dir que hi havia dones; però que només sortien per la nit. De dia dorrmien en sarcòfags.

• El Carlos Guerrero va sentenciar amb la frase que resum aquesta gira: ‘tanto remar, tanto remar para morir en la orilla’.

Matí del torneig. L’Edu, el Carles i el cronista es lleven els primers i van a esmorzar a la xurreria ‘La Tita’. Bona gent i l’amo es culé. Tot l’equip acaba a la xurreria. Si passeu per Armilla us recomanem anar-hi.

Ens canviem per jugar. Actes protocolaris. Entrega de records i fotos.

Ens acompanyen la filla del Fata i la dona del Cristian. Les dues són molt maques i simpàtiques.

El primer partit és Escoriones-Cisneros: Guanya Cisneros.

El segon partit és Cisneros-Barça: Guanya Cisneros. Crec que 20 ó 25 a 0. El Barça som 16 jugadors. El Cisneros prop de 30. El Cisneros mou la pilota per la linia i ens desborda per les ales un cop i un altre. El Barça juga intensament, tant és així que es lesionen 5 jugadors del Cisneros: Però tenen recanvis. Hem de destacar l’esforç de Paco i els seus placatges i la insitència de Carlos Mex. Els placatges de Fata i el treball a les agrupacions de l’Edu i l’Eduard. Gonzalo i Nacho entrant un cop i un altre i els dos Carles Guerrero –que casi fa una assiag- i Goméz a la linia. La velocitat de Cristian. Sam fa el seu primer partit després de mesos. L’Asensi asombra els contraris amb la seva resitència. L’Alberto quan agafa la bola fa les seves giragonces. El Perdi fa de 9 i jo el que puc a les touches.

Menció expresa mereix l’ultim placatge del partit, obra de l’Alex Pelos. Va sortir per la tele de Granada.

El tercer partit és Escoriones- Barça. També va acabar 20 a 0. 16 jugadors el Barça i més de 30 els Escoriones. Com comentari, un cop que agafo la bola i em fiquen una hòstia que em va deixar estabornit a terra.

Ens dutxem, Fem un aperitiu d’Ibuprofeno i el Tercer temps ens espera.

Va ser un tercer temps fantàstic, amanides, cuscus, paella, asado, cervesa. El lloc ideal. Bon temps i bon ambient.

Ens atipem de menjar i beure cervesa i pacharán de Granada. Decidim fer el cremat amb 9 litres de rom.

Els preparatius criden l’atenció i es fa una rutllana al voltant de les nostres taules. Com no hi ha perill d’incendi el Fata, el Carles i l’Edu fan unes flames impresionants. Aquest cronista és a un segon pla per evitar que les males llengues escampin que és un piròman.

Els colegues de Granada i de Madrid comencen a tastar el cremat i –com sempre passa, un altre cop el colega Heràclit que no s’entera de res- les dones repeteixen de cremat:

· ‘Ponme más que es para mi y para una amiga’.

• ‘Ah si claro, claro’

La gent continua bebent, més pacharán, combinat pálido –cubates amb ron de Granada- i en aquest estat ens anem a veure el partir R. Madrid – Barça.

Primer vam estar a una bar i després al Recinto Ferial. Va ser un espectacle un grup de gent vestida del Barça cantant cada gol que es menjava el Madrid:

¡Media docena, se llevan media docena!

Aquest partit el vam veure, bebent un vi infame ‘Tiki Taka’ que va acabar de rematar-nos.

Aquesta tarda va haver molts fets destacables que no explicaré integrament per protegir els seus protagonistes:

· El que va acabar pel terra agafat a dues granaines amb vestits de faralaes.

· Manuel ‘el Gomas’, el grupo Tabletón, els seus acudits de 10 minuts i el seu pedrolo de chocolate.

· Els dos colegues negres que es van afegir al grup i cantàven els gols del Barça i ens abraçàven plorant. Es van fotre una ampolla sencera de Tiki Taka

· El que cantava com un boig cada gol del Barça.

Vam acabar el dia –o això pensàvem- sopant de tapes. Estàvem fets caldo. Anem a agafar els cotxes i ens trobem al amic Juan dels Escoriones que s’ofereix a ensenyar-nos la Granada Monumental i les Creus més espectaculars.

Juan és una enciclopèdia i explica coses molt interessants de Granada; però els del Barça són uns mitjamerdes que no aguanten ni mig assalt.

Ens porta a un bar de vins i tapes i la majoria del Barça demana ‘Coca Cola’. Au , va!

· Rugby players?

· Ni Rugby players ni ná, pensa el nostre amic Juan.

Começa a haver desercions i finalment deixem al amic Juan amb els seus colegues de Granada.

Per trencar la tradició, el Sam i jo trobem un taxi a la primera i a dormir .

Tres del Barça continuen la juerga.

La premonició del Gonzalo es va cumplir i s’en van ell i el Nacho a Madrid en un cotxe llogat.

Churritos en la churreria ‘La Tita’. Visca el Barça. El cambrer amb samarreta culé. Adios. Gracias. Hasta la próxima.

Ja per acabar.

L’Asensi ens va explicar que quan tornava per la nit a la seva cabana, va sentir una veu:

· Sisco, Sisco! diu la veu

· Pareu, què collons és aixó?, diu l’Asensi

· Sisco, ayúdame que me coge el reuma! demana la veu.

I van recollir a un paio del Barça desmanegat a la gespa i el van portar a dormir.

Tampoc diré a qui pertanyia aquesta veu.

Els que no van venir, els esperem per un altre viatge.

Els que van cancelar pocs dies abans del viatge: s’ho van perdre i ens vam repartir la seva beguda entre tots.

Vaig arribar a casa cap a les 21:00 en raonables bones condicions; però molt cansats.

Trobava a faltar el meu llit, el meu coixí i una companya de llit més càlida i agradable que els peluts del Barça.

Es cambien els plans: La Gira 2010 será al Puerto de Santamaría.

Fins la propera.