Partit del Centenari del 1er Partit de Rugby a Barcelona

N’estic fins al cap de munt de ‘la catalanitat’.

‘La catalanitat’ per justificar males decisions. La catalanitat de ‘fer caixa’

Va dir fa uns dies un representant del FC Barcelona que s’havia pres la decisió de limitar l’àmbit de competició de les seccions amateurs del FC Barcelona a les competicions de Catalunya amb l’objectiu de recolzar la catalanitat del Barça i donar suport a l’esport catalá.

Bonica forma de portar la catalanitat arreu del mon, tancant els esportitstes d’alt nivell esportiu la possibilitat de competir en tornejos estatals o internacionals. O, definitivament, fent que es busquin altres clubs a Catalunya o Espanya i les seccions acabin desapareixent.

Potser aixó están buscant. No tancar-les que fa lleig, i qui és el guapo que asumeix aquesta resposabilitat, sino deixar que desapareguin per falta de futur.

Tot aquest preàmbul ha surgit després del fantàstic matí de Rugby del Diumenge 5 de juny a La Foixarda. Es va celebrar el centenari del 1er partit de Rugby jugat a Barcelona entre el CD Espanyol i el combinat de jugadors francesos Patrie.

100 anys de Rugby a Barcelona.

Aquest matí de Rugby es va veure enfoscit per dos fets:

1.- El més greu: la lesió de Paco Peña i

2.- La decisió de la Directiva del FC Barcelona de reduir l'àmbit de competició de les Seccions no profesionals. La secció de Rugby nés una d'elles.

Una secció de Rugby del FC Barcelona, fundada l’any 1924.

I a continuación us explicaré una història familiar.

El 1925 jugava al equip de Rugby del FC Barcelona –que va conquerir el Campionat d’Espanya- un FOLCH. Antonio Folch. El tio Antonio.

Resulta que aquest Folch era el tio del pare de la meva muller i vet aquí que, ben bé, un segle més tard un nebots d’aquest FOLCH són jugadors de la Secció de Rugby del FC Barcelona. Secció que ara volen reduir a competicions locals en benefici de 'la catalanitat'.

Doncs, aquest FOLCH va portar la seva catalanitat i la del seu equip a jugar contra equips espanyols i francesos i van ser l’equip hegemònic a Espanya durant anys.

Va esclatar la guerra civil i va haver d’emigrar. Va arribar a Argentina i allá es va establir. Portava el magre equipatge d’un exiliat, la seva catalanitat i el seu amor al Rugby.

I aquest amor el va portar a colaborar amb la seva experiència i coneixements amb clubs de Rugby de Buenos Aires, on va ser molt estimat i encara recordat avui en dia.

Adjunto una foto d’aquell equip de rugby Campió d’Espanya i retalls d’hemeroteca de prinicpi del segle XX, quan el Barça ja jugava a Rugby i guanyava partits.

Per un altre part, desitjem a l’amic Paco la recuperació rápida de la lesió que va patir jugant el partit del centenari a La Foixarda.

Gràcias al Paco per tots els dies i hores dedicats al Rugby FC Barcelona, com jugador, entrenador del nens, directiu, Veterá i, sobretot, amic.

Ciencias Cajasol FC Barcelona Sevilla

X Torneig Pau Boixadé Químcs- Barça 28 MAIG 2011

És bo retrobar-se amb sensacions perdudes.

És bo tornar a compartir vestidor … i veure les cansalades del colegues al vent.

És bo tornar a jugar un partit de Rugby, després de 7 mesos.

És bo sentir que les cames i la ronyonada fan figa?

No hi ha dubte, és bo.

Efectivament, després de 7 mesos al dic sec, el més canós segona de l’equip va tornar a jugar un partit contra els Químics, dintre del X Torneig Pau Boixadé.

El dissabte 28 de maig, em vaig retrobar amb la colla de Veterans habitual i alguna nova incorporació.

Els Veterans dels Químics, diguem, són uns pipiolos. Vull dir que els hi portem 10 anys d’edat mitja, així pel cap baix.

Els primers 20 minuts vam aguantar ferms al camp. Teniem al Químics al seu camp per la força i experiència –i el pes acumulat durant els deu anys de diferència d’edat- d’una devantera de luxe. Vam a estar a puntet de fer un assaig gràcies a guanyar les agrupacions contràries.

Peró, els minuts passen, i els del Químics continuen corrent I intentant trencar la linia. I el pes I els anys del Barça acaben guanyant a la força i experiència.

Els jugadors dels Químics veuen que si trenquen la linia els hi queda pas lliure per fer les marques i es dediquen la segona part a trencar i sortir volant cap a la nostra linia d’assaig. Crec que vam acabar aquesta 2ª part 5 a 1

El descans entre la 2ª i 3ª part el Capi suplent –Pakito- y el Presi titular –Álex- nos meten un chorreo; perque ens veu cabrejats i veient que es poden fer més coses si juguem amb cap.

Vam acabar 5 a 2. Encara que un assaig es va perdre per un avant, quan el Pako esperaba el passe per plantar la pilota a l’altre costat de la linia del Químics i el de la primera part.

Cal destacar la cavalcada de l’Álex Pelos; que no va acabar en assaig peró pot estar orgullós i explicar-li a la seva muller i el Dele i jo li vam acreditar.

També la primera marca del Juan Manuel i un bon atac del Fernando Lombardero i un placatge del Presi. Placatge o abrazo del oso o apisonadora. Peró el colega del Químics encara deu estar patint els efectes.

Pedro Ferreira va fer un partidás cubrint la seva ala.

Felicitat als que van jugar el seu primer partit amb el Barça

Hauria estat un bon resultat un 5-4 a favor del Químics.

En acabar el partit, el Presi ens va dedicar unes paraules d’ànim dient que li agradava l’esperit inconformista, que ens veía cabrejats per haver perdut, quan podiem haver guanyat.
Després com innovació dels Veterans, el Fuby va fer una analisi técnica i táctica de específica per ¾; peró dirigida a tots els jugadors.

Resultat, els ¾ atenien a l’orador i els de la devantera deien rient :

• “Eso es para los ¾, yo como soy delantero…’

• “Es que la devantera és collonuda’.

Per si algú no s’ha assabentat, la nit del 28 de maig el Barça es va proclamar campió de la Champions League.

I ho vam celebrar entre amics, jo amb un lumbago des d’el dit gros del peu fins a la pico la boina que vaig intentar mitigar amb menjar i cervesa.

Quan l’Enrique passi fotos, amb el seu permís ilustraré la crónica.

Fins la propera.