skip to main |
skip to sidebar
Veiam.
Convocar un torneig de Veterans a les dues de la tarda no és gaire considerat. No és gens considerat, si hem de ser sincers.
Les dues de la tarda son les 12:00 hora solar. L'hora sense ombra.
Vull dir que feia una calda espatarrant.
Peró els Veterans -i les seves dones- tenen recursos contrastats i què millor que muntar un pic nic amb truita, amanides, meló i altres viandes que hem d'agraïr a les families Peña i Vilaseca.
Per arrodonir la preparació pel partit res millor que tres sangries de chiringuito per quatre jugadors.
I amb aquesta joia estiuenca ens escalfem pel torneig de 7 platja de Calella.
Es van presentar quatre equips: El Calella, el Cornellà, el Corralito i el Barça.
El primer partit va ser contra els amics de Calella. Un equip jove amb ganes i força amb els que vam empatar.
El segon va ser contra el Cornellà. UN PUTO DESASTRE. Bronca, ganes de liar-la. Joc brut. Cops.
Per primer cop he vist que un jugador PEGUI a l'àrbitre del partit.
I aixó a un partit de platja, familiar, fora de competició ... Per passar una estona.
INACCEPTABLE.
El resultat no m'importa. I jo ho tinc clar: No jugaré partits contra el Cornellà.
L'escena que els responsables de l'escola del Cornellà van deixar pel matí també va ser memorable: PEGADLES, PEGADLES cridava un paio als seus jugadors i per acabar d'abobar-lo va ordenar als nois que no fessin el passadís de final del partit.
Apa, que juguin sols!!!
L'últim partit del torneig va ser contra El Corralito i el Barça va fer un grapat de marques.
Una de les marques la va fer amb una agilitat felina aquest humil cronista. Com va passar en un altre ocasió he hagut de recòrrer a fotògrafs ocasionals que m'han facilitat una document gràfic extraordinari.
Està guanyant la seva aparició a aquestes cròniques el nostre amic Salseta que va ser el Pichichi del torneig.
I cap a quarts de 9 vaig plegar que ja n'hi havia prou de platja de Calella. Que vaig arribar a les 10:00 pel torneig de l'escola.
Fins la propera
Jo, fins dimecres, de Denver no sabia res, excepte que hi havia un cantant de country que es deia John Denver qui, ves per on, va morir en accident aeri.
Doncs, dimecres, vaig aprendre que Denver és la capital de Colorado i que te un equip de rugby -si de rugby, no de futbol america- que es diu Boulders RFC i que els seus Veterans volien jugar contra el Barça.
Son aquest Veterans de Denver un equip composat per gringassos blancs, mes aviat talludets.
L'equip estava format per veterans joves que just havien deixat de jugar i Ultra Veterans.
Un d'aquest ultra veterans era gran, molt gran, mes o menys com dos Asensis, el nostre mes ultra veterà.
D'aquest iaio gringo deia el nostre amic Sam que segur que era un ex marine que havia lluitat a la guerra de Corea.
Per que us feu una idea n'hi havia varios del volum del nostre maestro 1/2 scrum.
El partit es va jugar al limit del reglament per part dels iankis i el Barça responia en conseqüència.
Mentre va arbitrar el nostre amic Diego Pacheco, el partit dur, fisic i agresiu es va anar controlant.
Els americans van fer una marca nomes començar; pero no van passar d'aqui. El Barça va aguantar i guanyant terreny, fins que va arribar l'empat fruit d'una jugada on van intervenir *quin orgull pel papi* els dos Pelos el pare i el fill. El fill va marcar després d'una passe del seu pare fruit d'una lluita que va guanyara la defensa dels de Denver.
El partit continuava sent jugat jugat amb molta força pels dos equips.
L'Alex Villanueva xocava, placava i entrava amb tota la seva *molta* força i els americans ho patien.
El Keko va treure la seva ànima gòtics i es va ficar a totes les agrupacions. No es veien mes que els seus braços i cames agafant a tothom.
*AARRGGG, GGRRRRR, UURGFT!!! deia bufant.
Hem de nombrar aqui l'excepcional partit del nostre amic Salseta, mes que res per que s'acostumi al bateig i -ho dic per experiència- mes val que calli i no ens doni mes idees.
La resta com sempre al limit i defensant i atacant continuament i no els nombro per que ells saben qui són i a més surten a totes les cròniques.
I aqui, els americans demanen canviar l'arbitre per que li fa ilu arbitrar a un paio que tenien per allà voltant.
I es va liar el merder.
Entrades en fora de joc, tancàven la sortida de la bola, ficàven les mans, placàven alt i el ianki aquell amb la seva bareta, les ulleretes i el cabell blanc passant de tot i òsties i mes òsties.
I el Capi s'en va del camp després de haver dit a l'àrbitre tots els insults que el seu ric, florit i barroc castellà de l'Uruguay li va permetre.
I un ianki dels joves i gansos apareix amb un ull tot blau i amb la cella oberta.
Li deia al Carles Gomez:
*You, fuck you!!!!
* Pero si yo no te he tocado.
Alló que diuen, "lances del juego":
*"es que estaba dándome en las costillas tol rato, si ya no había ni agrupación ni nada. Y el tio va me da y me tira y se me fue el codo a la ceja y me giro un poco y veo que se la he abierto".
* "Y yo un puñete, le meti un puñete en el ojo, mira, si".
Finalment, els americans van fer una marca més i vam acabar 1-2.
Passadís per anar calmant els ànims (excepte el de l'ull blau i la cella oberta que amb els seu ciclòpic i iracund ull sà ens llançava llamps, rajos i centelles), foto de grup i al tercer temps.
Va ser un tercer temps ben assortit de cervesa i viandes.
Les converses amb els americans van ser molt cordials. Bon ambient.
Finalment va arribar el moment dels parlaments i em va tocar fer de traductor. El representant del Boulders RFC ens va donar les gràcies i tal i em va entregar un escut o metopa del seu club.
Nosaltres vam entrgar una samarreta del Barça al Delegat de l'equip i un altre al millor jugador del partit que sabeu qui va ser?: és clar el de l'ull i la cella que hi era a una racó empipat sense parlar amb ningú. Va sortir a recollir la samarreta va intentar fer , je,je, bona cara i somriure. Tothom va aplaudir.
Finalment es fa entrega de l'exitós almanac 2010 dels veterans a una representant femenina de l'equip. I els americans trien a una rossa molt simpàtica (no transcriuré els epítets que li van dedicar ni la descripció de la seva antomia que vaig sentir) que s'en va anar molt contenta amb l'almanac i va voler que tots signèssim.
Vam acabar l'entrega dels records i m'en adono que ja no tinc la metopa a les mans.
Qui la tindrà?
Fins la propera
Protegit d'un sol estepari, a l'ombra d'uns arbres, vaig presenciar un partidàs dels Veterans del Barça.
Si, ja fa uns quants anys que anem voltant per aquests camps de rugby de Déu i d'arreu i hem vist partits alegres i durs, invernals i festius.
Peró, clar com diu el nostre referee de capçalera: des de fora es veu tot diferent, des d'un altre angle.
És clar, fora estava fresquet a l'ombra i els cops s'els portaven uns altres.
Vaig veure un bon partit de rugby on uns Veterans amb una distribució d'edat *ho sento* superant els 40 es va enfrontar a un equip molt més jove.
El Barça guanyava les touches i baixava la pilota controlada i arribava a les bandes un cop i un altre.
Des de la banda, en un ambient festiu envoltat de nens, mares i pares, es notaven les ganes que posaveu al partit i la calor amb la solana que queia.
Peró bé, allá estàveu.
Deixant de banda les històries de cadascú i jugant tots un partit rient, suant i rebent cops.
Fent equip.
Força Veterans Barça
_edited.jpg)
