_edited.jpg)
Data: 12/07/2007 18:54:40
Personalment no he aconseguit l’objectiu que m’havia proposat quan vaig reprendre els entrenaments, inclús crec que m’he engreixat més del que estava. A canvi he aconseguit una cosa que no m’havia plantejat: m’he divertit. I aixó és molt més important que treure’m el michelin que m’acompanya des de fa uns anys.
M’he divertit perque m’ha agradat que tot el que hem fet hagi estat per diversió i per amistat, inclós m’han agradat aquells moments de tensió i baralles que ens indiquen que ens impliquem en el que fem, m’ha agradat veure 20 tios en pantaló curt un divendres nit al mes de març entrenant a la ciutat esportiva i gaudint com nanos, m’ha agradat tornar a tenir a la banda al Toti amb les seves consignes que segueixo sense entendre a pesar que fa 10 anys que les escolto, m’ha agradat tornar a jugar amb ganes de guanyar, m’ha agradat aixecar-me els diumenges al matí amb dolors gairebé de part peró amb la sensació de que torno viure sensacions fortes.
Aquest any ha estat el de la consolidació d’una idea, i parlo d’idea, no de projecte ni d’equip ni de resultats, aixó queda per altres, per aquells que fan balanços i estudis sobre rendiments i resultats.
Jo em quedo amb les sensacions, les emocions i el contacte. En definitiva amb totes aquelles coses, que quan vaig haver de deixar la pràctica d’aquest esport, pensava que ja no tornaria a sentir.
Esportivament crec que hem fet un pas endavant, primer amb la incorporació de nous ex-jugadors que, afortunadament, han entés qué és aixó dels veterans; i segon amb la continuïtat del grup de pares, que han fet un pas qualitatiu important en el seu joc. No estem com per demanar l’ampliació del Sis Nacions, peró hem fet partits molt dignes davant rivals que fa dos anys no haguèssim gosat enfrontar-nos.
La convivència entre tots dos col·lectius ha estat magnífica, fins al punt que ja no existeixen dos col·lectius, només un grup de descerebrats que es reunieix periòdicament per estomacar-se de forma sistemàtica i fer unes cerveses després.
Em quedo amb dos exemples clars d’aquesta complicitat: Lancaster, on tots i cadascun dels expedicionaris ens ho vam passar teta sense fer cap mena de distinció, i la Cloenda de la Temporada, on vam rebre tots per igual però amb un somriure permanent.
Si aquesta ha estat la temporada de la consolidació d’una idea, la vinent ha de ser la de la consolidació d’un equip. Estem en condicions de demanar partits a clubs de veterans ja veterans, penso en clubs com Hospitalet, Geieg i per qué no: Sant Boi.
Ens hem de bregar primer amb els nostres rivals naturals (Sitges, Bon Soleil, Tarragona, Saragosa, etc) per agafar més confiança i fer algun partit tipus Cornellà, on vam fer un partidàs.
Si volem fer-ho, ho farem, ens ho hem demostrat a nosaltres mateixos aquesta temporada: amb il·lusió superem les nostres carències.
Només hem queda donar-vos a tots i cadascú dels que heu col·laborat amb aquesta idea les gràcies per la implicació i la il·lusió que heu depositat, tots sou responsables de que la meva dona em miri malament i em pregunti: però tu no ho havies deixat?
Doncs no, no ho he deixat perque hi ha coses que no es deixen ni et deixen, en definitiva, com deia aquell gran del rugby Ramon Rabassa, quan amb 70 anys es col·lava als nostres vestidors abans d’algun partit, i tot inspirant profundament deia: “Nois, aixó em posa...”
