Torneo Nacional de Rugby Alevines

Some are born to win ...

Resumen del Torneo Nacional de Cadetes

Lo que se hace con dieciseis años:

IV MEMORIAL MANOLO HARO o 'Tanto remar, tanto remar, para morir en la orilla'

El gran filòsof Heràclit d’ Efes (Ἡράκλειτος ὁ Ἐφέσιος) va dir que no et pots banyar dos cops en el mateix riu.

Jo, 25 segles, 2.500 anys més tard, estic en condicions de dir que tan egregi pensador estava equivocat:

1.- Perque fa 25 segles no es jugava a Rugby.

2.- I, encara que es jugués, no consta que Heràclit d’ Efes fos memebre dels Veterans del Barça. Dic això, perque aquest nou viatge dels Veterans del Barça va començar amb la pregunta de sempre:

· On és el Perdi?

Doncs el Perdi va apareixer amb una hora llarga de retard. Amb compensació li va tocar pagar els cafès que ens haviem près per passar l’estona.

Ens disposem a marxar i m’adono que he trencat les ulleres. L’Alex Pelos em deixa unes que portava de recanvi. El temps demostrarà el greu error del Pelos.

L’expedició la formen tres vehicles:

· El del Santi ocupat pel propietari, l’Edu Dele, el Carles Gómez, el Paco Peña i un navegador.

· El del Pelos ocupat pel mateix Pelos –amb unes ulleres menys-, el Gonzalo Capi, el Carlos Mex, el Perdi i un navegador.

· El del Carlos Guerrero ocupat pel Carlos, el Sam, l’Asensi i el Nacho. A més porta tot l’equipatge de l’expedició i les butaques del manolovolumen del Santi. Nacho Papale –sense moure’s del seu seient- fa d’entreteniment dels ocupants de la furgo, dels de la resta d’expedició i dels altres usuaris de l’autopista.

Aquesta distribució explica alguns dels fets que s’aniràn coneixent.

El Gonzalo de forma premonitòria decideix que el camí més curt per anar a Granada es via Madrid. Reculem i parem a dinar a la Font de La Figuera.

En havent dinat agafem carretera i d’una tirada cap a Granada.

Poc abans d’arribar parem a respostar i l’humil cronista trenca –ell diu que perd un vidre- les ulleres del Pelos. Per acreditar que sembla tonto trencant tantes ulleres, li fan posar unes ulleres de pallasso que li son molt escaients.

Ja apareixen els rètols de Granada i l’habitual narrador que encapçala la caravana fa una magistral incorporació al nus d’enllaç amb l’accés a Granada. El noiet que indicava amb la seva ‘L’ que feia pràctiques es queda bocabadat amb la succesiva incorporació d’un monovolumen FIAT, un altre LANCIA y una furgo MERCEDES.

L’humil cronista diu que Armilla és al costat de l’aeroport de Granada i - malgrat el que diu la veu femenina del navegador cada cop més emprenyada- cap allà porta la comitiva.

Para a una gasolinera, pregunta i entre les mofes dels amics recula i –ara si- cap Armilla.

Arribem a Armilla i després de seguir les instruccions del Carles Gómez –sempre el carrer més ample- arribem a la Ciudad Deportiva de Armilla.

Com som catalans, i ja sabem gent culte i europea, decidim que la millor manera d’arribar a l’aparcament és circulant amb els monovolums i la furgo per la pista d’entrenament d’atletisme. Tot això entre la sorpresa dels naturals d’Armilla.

L’educació oficial ens diu que a Espanya es parlen diversos idiomes (català/valencià, basc, gallec i castellà ). Però obliden un idioma: ‘el granaíno’. Només baixar del cotxe un guarda de seguretat ens diu:

· ‘Porashe o pobé nojeshan la buya’

· ¿Perdón? Va dir educadament el Carlos Guerrero.

Ens allotjem a les tres cabanes que ens asignen. Entrenament amb el Cisneros i els Escoriones en un camp esplèndid que té de teló de fons la maravella de Sierra Nevada –efectivamente nevada. Tercer temps per començar a fer amistat.

Decidim anar a veure Graná la nuit. Uns van en cotxe, altres agafen un taxi i tres (Edu, Carles i un servidor) esperen un taxi.

Segona proba de l’error de Heràclit. Igual que a Lancaster el taxi mai va arribar i desprès d’una hora d’espera el trio calavera crida al porter si els pot deixar entrar a dormir.

Degut a aquest fet, només puc escriure sobre aquesta sortida nocturna per referències. Veiam:

· El Carlos Gerhard –que té sempre opinions molt ponderades- va dir que hi havia dones; però que només sortien per la nit. De dia dorrmien en sarcòfags.

• El Carlos Guerrero va sentenciar amb la frase que resum aquesta gira: ‘tanto remar, tanto remar para morir en la orilla’.

Matí del torneig. L’Edu, el Carles i el cronista es lleven els primers i van a esmorzar a la xurreria ‘La Tita’. Bona gent i l’amo es culé. Tot l’equip acaba a la xurreria. Si passeu per Armilla us recomanem anar-hi.

Ens canviem per jugar. Actes protocolaris. Entrega de records i fotos.

Ens acompanyen la filla del Fata i la dona del Cristian. Les dues són molt maques i simpàtiques.

El primer partit és Escoriones-Cisneros: Guanya Cisneros.

El segon partit és Cisneros-Barça: Guanya Cisneros. Crec que 20 ó 25 a 0. El Barça som 16 jugadors. El Cisneros prop de 30. El Cisneros mou la pilota per la linia i ens desborda per les ales un cop i un altre. El Barça juga intensament, tant és així que es lesionen 5 jugadors del Cisneros: Però tenen recanvis. Hem de destacar l’esforç de Paco i els seus placatges i la insitència de Carlos Mex. Els placatges de Fata i el treball a les agrupacions de l’Edu i l’Eduard. Gonzalo i Nacho entrant un cop i un altre i els dos Carles Guerrero –que casi fa una assiag- i Goméz a la linia. La velocitat de Cristian. Sam fa el seu primer partit després de mesos. L’Asensi asombra els contraris amb la seva resitència. L’Alberto quan agafa la bola fa les seves giragonces. El Perdi fa de 9 i jo el que puc a les touches.

Menció expresa mereix l’ultim placatge del partit, obra de l’Alex Pelos. Va sortir per la tele de Granada.

El tercer partit és Escoriones- Barça. També va acabar 20 a 0. 16 jugadors el Barça i més de 30 els Escoriones. Com comentari, un cop que agafo la bola i em fiquen una hòstia que em va deixar estabornit a terra.

Ens dutxem, Fem un aperitiu d’Ibuprofeno i el Tercer temps ens espera.

Va ser un tercer temps fantàstic, amanides, cuscus, paella, asado, cervesa. El lloc ideal. Bon temps i bon ambient.

Ens atipem de menjar i beure cervesa i pacharán de Granada. Decidim fer el cremat amb 9 litres de rom.

Els preparatius criden l’atenció i es fa una rutllana al voltant de les nostres taules. Com no hi ha perill d’incendi el Fata, el Carles i l’Edu fan unes flames impresionants. Aquest cronista és a un segon pla per evitar que les males llengues escampin que és un piròman.

Els colegues de Granada i de Madrid comencen a tastar el cremat i –com sempre passa, un altre cop el colega Heràclit que no s’entera de res- les dones repeteixen de cremat:

· ‘Ponme más que es para mi y para una amiga’.

• ‘Ah si claro, claro’

La gent continua bebent, més pacharán, combinat pálido –cubates amb ron de Granada- i en aquest estat ens anem a veure el partir R. Madrid – Barça.

Primer vam estar a una bar i després al Recinto Ferial. Va ser un espectacle un grup de gent vestida del Barça cantant cada gol que es menjava el Madrid:

¡Media docena, se llevan media docena!

Aquest partit el vam veure, bebent un vi infame ‘Tiki Taka’ que va acabar de rematar-nos.

Aquesta tarda va haver molts fets destacables que no explicaré integrament per protegir els seus protagonistes:

· El que va acabar pel terra agafat a dues granaines amb vestits de faralaes.

· Manuel ‘el Gomas’, el grupo Tabletón, els seus acudits de 10 minuts i el seu pedrolo de chocolate.

· Els dos colegues negres que es van afegir al grup i cantàven els gols del Barça i ens abraçàven plorant. Es van fotre una ampolla sencera de Tiki Taka

· El que cantava com un boig cada gol del Barça.

Vam acabar el dia –o això pensàvem- sopant de tapes. Estàvem fets caldo. Anem a agafar els cotxes i ens trobem al amic Juan dels Escoriones que s’ofereix a ensenyar-nos la Granada Monumental i les Creus més espectaculars.

Juan és una enciclopèdia i explica coses molt interessants de Granada; però els del Barça són uns mitjamerdes que no aguanten ni mig assalt.

Ens porta a un bar de vins i tapes i la majoria del Barça demana ‘Coca Cola’. Au , va!

· Rugby players?

· Ni Rugby players ni ná, pensa el nostre amic Juan.

Começa a haver desercions i finalment deixem al amic Juan amb els seus colegues de Granada.

Per trencar la tradició, el Sam i jo trobem un taxi a la primera i a dormir .

Tres del Barça continuen la juerga.

La premonició del Gonzalo es va cumplir i s’en van ell i el Nacho a Madrid en un cotxe llogat.

Churritos en la churreria ‘La Tita’. Visca el Barça. El cambrer amb samarreta culé. Adios. Gracias. Hasta la próxima.

Ja per acabar.

L’Asensi ens va explicar que quan tornava per la nit a la seva cabana, va sentir una veu:

· Sisco, Sisco! diu la veu

· Pareu, què collons és aixó?, diu l’Asensi

· Sisco, ayúdame que me coge el reuma! demana la veu.

I van recollir a un paio del Barça desmanegat a la gespa i el van portar a dormir.

Tampoc diré a qui pertanyia aquesta veu.

Els que no van venir, els esperem per un altre viatge.

Els que van cancelar pocs dies abans del viatge: s’ho van perdre i ens vam repartir la seva beguda entre tots.

Vaig arribar a casa cap a les 21:00 en raonables bones condicions; però molt cansats.

Trobava a faltar el meu llit, el meu coixí i una companya de llit més càlida i agradable que els peluts del Barça.

Es cambien els plans: La Gira 2010 será al Puerto de Santamaría.

Fins la propera.

ASCENS A DIVISIÓ D'HONOR B

BUC 10 - BARÇA 10 // 03 04 2009

El servei meteorològic confirma la sospita lírica del partit conta els Kings Pebrots.

Van anunciar bon temps pel cap de setmana ... i vet aquí que vam reunir un equipaç de 27 jugadors.

Què literàries roselles ni què romanços!

Els jugadors -veterans- de rugby són unes nenazas ploramiques que només s'animen a jugar si fa bon temps.

-Ai, què si el reuma, ai que si les cervicals, ay que són de camay!!

Nenazas primaverales, no sigui que al desembre -congelat- els agafi un patatús.

Desprès d'aquesta constatació, anem per feina.

La convocatòria va començar amb un escalfament on l'inefable Vicenç Sellès te per objectiu afectar tota la musculatura amb els seus exercicis. Així no hi ha problemes musculars i més d'un -i de dos- en te prou exercici amb l'escalfament.

El BUC va fer una marca els primers minuts; però el Barça es va refer i va empatar el partit gràcies al Cristian Lanz.

El BUC va tornar a dominar el marcador i el Barça va tornar a empatar amb una bona jugada iniciada pel Carlos Gerhard trencant la linia defensiva del BUC, qui passa al Xavi Oviedo Fuby, aquest avança amb profunditat i cedeix una bola d'or al Xavi Amador que remata amb una marca sota pals. 2-2. Resultat final.

La normativa aquesta dels 20 metres màxim per còrrer, va fer que el Barça no en fes més.

Com vaig estar practicament tot el partit a la banda, vaig poder veure la dedicació dels companys que van remuntar el partit, malgrat un arbitratge que, sent suaus, es dedicava a trencar continuament els atacs del Barça.:
Jota Aregall, Eduardo Jalle, Jordi Perdigó, Nacho Papale, Vicenç Selles, Carlos Gerhard, Mario Copetti, Carlos Gómez, Gonzalo Mogdasy, Xavi Oviedo, Cristian Lanz, David Agustí, Alberto Arqued, Xavi Amador,Edu Vilaseca, Chica, Juanma Longo, Luis Alonso, Manuel, Joan Gómez, Carlos Guerrero.

Va haver unes quantes jugades movent la pilota per la linia de molt mèrit i algunes individuals destacables:

Una carrera casi en solitari del David Agustí, les embrenzides del Rafa Vela, els passes del Carlos Gehard , el treball a la linia del Vicenç Selles i la força del Paco Peña.

Peculiaritats del Barça:
* Quan tots els equips de Veterans vesteixen samarretes amples de cotó, els Veterans del Barça sortim al camp amb unes samarretes arrapades i elàstiques molt adients que resalten el nostre tipet praxitèlic i apolini.

* Aquestes samarretes permeten apreciar la tipología dels integrants del Barça. Si, és alló de 'ancho de espaldas y estrecho de culo, maricón seguro' o 'tu eres como el tordo, cara fina y culo gordo'.

* 'Last Minute Severe Tackle -LMST-' o 'placatge sever a l'últim minut': consisteix en que el nostre half scrum de 135 Kgr entra al camp a les acaballes del partit, fa un placatge dur, s'acaba el partit i a la dutxa. Quota per 5' minuts per temporada: 70 euracos, més o menys 840€ l'hora. Aquest deu de ser el motiu pel que diuen que el rugby és un esport de gentlemen.

Com ja és habitual no em vaig poder quedar al tercer temps.

Fins la propera.

Veterans Barça 15 Kings Pebrots 0 28 mar 09

Som a la primavera.
El sol, la caloreta,
Els jugadors de rugby
Floreixen com roselles.

Si,quan acaba l'hivern, als partits ens reunim una bona colla.
Tothom riu, fa broma, ji,ji,ja,ja.

-Jo maniga curta, diu un machote.

La tarda a La Guinardera a Sant Cugat és bona.
Fa airet; però va bé per jugar a rugby.

De cop, comença a ploure a bots i barrals i fa més rasca que a Nebraska.

Toma, primavera, toma, listillos que piulais como pajarillos.

El partit amb els amics del Kings Pebrots es juga amb les regles Golden Oldies.
Si, alló dels pantalons de coloraines i que no es pot còrrer més de 20 metres amb la bola a les mans.
Aquesta segona norma és superflua: alguns encara que vulguem, no podem còrrer 20 metres ni amb ni sense bola.

El resultat va ser Barça 15 Kings Pebrots 0.

En aquest partit el Barça va muntar molt be les linies i feia circular molt be la bola.

Les agrupacions tenien en Joan Gómez un defensor numantí.

La bola es movia ràpid per la linia i d'aquesta agilitat va sorgir la primera marca del Barça, aconseguida pel Xavier Oviedo Fuby.

La primera part va ser domini del Barça -què hem de dir del Paco, el Rafa, el Carlos, el Capi Gonzalo,de l'Edu, de l'Alex- i va caure una marca més del Paco Peña.

I la marca del dia, que dic del dia, de la temporada va neixer d'una recuperació de la bola del Carles Gómez que la passa a la linia. La toquen el Santi Escuder, el Vicenç Sellés i el Manuel la torna al segona linia que entrava com un bòlid. Aquest agafa la bola amb seguretat i es llença, amb un salt espectacular, i planta la bola a l'altre costat de la linia d'assaig.

No hi ha gaires fotos de l'enfrontament per la manca de llum i la intensa pluja; però un reporter va poder fer una foto del Super Segona Santi volant cap l'assaig. Les fotos les trobareu al blog habitual.

La segona part -amb lo que plovia i el fred- ens la vam prendre amb més tranquilitat i els del Kings Pebrots ens an tenir llargues estones tancats al nostre camp. El seu esforç, però, no va obtenir la recompensa d'una marca.

Aportacions dels Veterans Barça:

Substitució precoç: El Ruben -després d'haver-se perdut per Sant Cugat- surt al camp i: ja, ja, para, aiaiaia!! ... a la banda per trencament muscular.

Pre tercer temps: El JuanMa Longo treu una ampolla de Font Vella plena d'un vi dolç per recuperar les sals minerals que hem perdut.

No em vaig poder quedar al tercer temps. El Carles em va dir que molt bé. Abundant i amb bon ambient.
És lo que fa tenir un lloc on fer tercer temps. Un local social com tenen el Sant Cugat, la Santboiana, el Poble Nou, el Cornellá.

Post partit: Per fer el ximple amb la marca tinc el genoll tot pelat i cremat; però como dijo el Fuby ¿a que te gustaste?

Fins la propera

Chipping Norton RUFC en Barcelona 20-22 marzo 2009

Como ya viene siendo tradición –este es el 3º año- hemos compartido un fin de semana de rugby con los amigos ingleses del Chipping Norton RUFC.Han sido los días del 20 al 22 de marzo.

Unos días intensos de rugby y otras actividades.

Antes de nada, quiero agradecer la colaboración y entusiasmo de:

Las familias del Barça que acogieron familias inglesas. Sin su generosa participación este fin de semana no hubiera sido posible. Voy a citarlas a todas por estricto orden alfabético:

Los Alegría

Los Álvarez

Los Aparicio

Los Bennell

Los Casals

Los Escuder

Los Gerhard

Los Gómez (Carles)

Los Gómez (Joan)

Los Martínez

Los Oviedo

Los Peña

Los Serra

Los Vázquez

Gabi Cairo quien nos facilitó entradas gratuitas para que los de Chipping Norton puedieran realizar el Tour del Camp Nou y visitar el Museu del Barça. Quedaron impresionados por el Estadio y por toda la historia deportiva recogida en el Museu.

Todas las madres que estuvieron preparando calçots (3.000, se dice pronto). A las que preparaban los calçots para la barbacoa y a las que los envolvían para que se mantuvieran calentitos.

Josep Ramon, nuestro sacrificado experto en brasas y barbacoa y proveedor de butifarras y demás chicha.

Ramón Aparicio por encargarse de los suculentos macarrones para los niños. De los postres y , también, de la barbacoa. Y a su padre que organizaba la cola de los niños.

De Félix Álvarez por su indispensable trabajo logístico: campo de Parets, calçots, platos, bebidas, etc.

Carlos Gómez por atender hasta el final la barbacoa.

Sam Bennell, sin cuyo entusiasmo y compromiso nunca se hubiera iniciado esta aventura.

Los amigos de Castelldefels que compartieron con nosotros la mañana de rugby.

Todos los delegados y entrenadores.

Sin todos ellos y sin la voluntad de participar de todos los que asistieron no hubiéramos podido pasar un fin de semana memorable como este.

Fue memorable, sí, por:

La visita al Camp Nou.

Por poder compartir unos días con nuestros colegas ingleses. Ofrecerles nuestras casas, nuestra comida, nuestras ganas de pasarlo bien.

Por ver a los chavales en los entrenos conjuntos del viernes y los partidos del sábado en Parets. Los críos se lo pasaron de miedo –los de Chipping y los del Barça-. Los resultados son lo de menos. Lo importante es la convivencia, el intercambio de camisetas, de emails.

Por la supercalçotada del sábado y ver como los ingleses se reían, se hacían fotos con el babero, se pringaban con los calçots y aprendían a usar el porrón. Por conseguir que de un ‘quilombo’ monumental surgieran una barbacoa inolvidable.

Por poder hablar, reir y bromear con gente aficionada al Rugby como nosotros.

Esperamos poder vernos en breve en Chipping Norton y el año que viene otra vez en Barcelona.

Sólo quiero acabar diciendo que con estas ganas de trabajar de llevar adelante proyectos y de compromiso, la Escuela de Rugby del FC Barcelona tiene una fuerza irresistible.

A fin de cuentas, la escuela está formada por todos los que nos reunimos este épico fin de semana.

Gracias a todos y hasta la próxima

FC BARCELONA 5 CORNELLA 20 / 21 FEB 09

Hi ha dues formes de ser a un partit.

Una forma és a la banda, permet seguir l’evolució del partit, intercanviar comentaris, fer fotos. Veure les evolucions del jugadors. Surten unes cròniques costumbristes molt celebrades.

L’altre forma és dintre del camp. Jugant, suant, corrent, xocant. Es parla menys, no es fan fotos i les imatges del partit són les d’una càmara subjectiva:

El clatell del company a la touche, la pilota que vola retallada al cel, els teus braços i mans i els dels contraris enlairats lluitant per la bola.

Cames, peus, braços i caps a les agrupacions.

El travelling que veus quan vas girant el cap i el teu cos al mateix temps que corres per passar la pilota al colega que te la demana.

Ja sabem que aquests partits són durs, tensos, elèctrics.

Vull dir que a la que bades, salta una espurna, vull dir una hòstia.

Les agrupacions eren intenses i l’àrbitre va haver de sancionar i amonestar a diversos jugadors.

Aquí he de dir que els primers cops de puny i cops als ronyons des de fora de joc no els va fer el Barça.

El Cornellà va guanyar 5-20; però el partit va ser molt més ajustat del que indica el resultat.

De totes formes, hem de felicitar el Cornellá per que va saber jugar, guanyar agrupacions i moure la pilota.

L’àrbitre va xiular el final abans del temps reglamentari perque els nervis ja no es podien dominar i hi havia risc de tangana. Es va fer el passadís i la tensió va anar decreixent.

Els partits contra el Cornellá són la nostra batalla d’Agincourt –we few, we happy few-. Aquest cop, ens va tocar el paper de la cavalleria francesa.

Gràcies a tots els jugadors que es van presentar. Especialment, als amics de L’Hospitalet Calella que ens van ajudar a completar l’alineació.

Aportacions del Barça:
Peeling facial a la brava: Consisteix en que un devanter i delegat –EDU- porta la bola amb les dues mans. L’empenten i cau de morros pel terra. Va renovar la epidermis i la dermis. Estem a l’espera de saber la opinió de la seva dona.

Tercer Temps:

L’Eudald del Cornellá va aconseguir el caliu amistós entrant al nostre vestidor –vestit, eh, vestit!- per convidar-nos al tercer temps al seu local social i a veure el Barça Espanyol.

El tercer temps cassolà com els de fa temps. Però amb un afegit, envoltats de fotos històriques de Rugby, de trofeus del Cornellà.

En aquell moment vaig sentir enveja. Camp propi, seu social, ambient rugbistic.

Els Veterans del Cornellá ens van fer entrega d’un escut del seu equip.

Discursos dels capitans i quedem per un altre partit.

Gràcies fins la propera.

Rugby Club Sitges - FC Barcelona 14-5

Quan una convocatòria va en sèrio, va en sèrio i es nota des de bon començament.

Es nota des de l’escalfament tots concentrats i fent pinya dirigits per Vicenç Sellés.

Es nota quan sents al capità Gonzalo fent l’alineació i crida el teu nom i la teva posició.

Es nota quan veus al Capità negociant les normes del partit amb l’àrbitre i el capità de l’equip contrari.

Es nota quan mires als jugadors de l’altre equip per intentar saver què faràn al camp.

Es nota amb el respecte que ambdós equips van guardar el minut de silenci en record del nostre amic Ramon Pijoan.

Aquest és l’ambient dels partits contra el Sitges. És una cita que fa respecte; però que cada any esperem que arribi.

És el partit de l’any.

El partit va ser inténs des de l’inici i el Barça va sortir amb força. En la primera jugada ens vam quedar a dos pams de la linía de marca del Sitges.

Poc després el Sitges feia un assaig i poc després el Cristian Lanz marcava pel Barça. El xut de Carlos Gerhard va ser refusat pel pal.

La primera part va acabar 14 a 5 (es a dir dos marques a una) i així va acabar el partit.

La segona part va ser un domini del Barça. Els que van poder seguir jugant van deixar tot al camp i van estar tota l’estona al camp del Sitges. Les marques; però, no van arribar.

Al final del partit la duresa del joc va fer que els nervis saltessin; però l’àrbitre i els capitans van arribar a un acord i es va poder acabar el match.

Aquests han estat els jugadors:

Eduard Vilaseca, Gonzalo Mogdasy, Fran Asensi, Gonçalo Barral, Carlos Gerhard, Santiago Escuder, Rafael Vela, Paco Peña, Nacho Papale, Vicenç Sellés, Eduardo Jalle, Xavier Oviedo, Josep Ramon Font, Juan Manuel Longo, Luis Alonso, Cristian Lanz, Carles Gómez, Alex Roses, Daniel Vázquez, Jota Aregall, Jordi Pérez, Carlos Guerrero.

Aportacions dels Veterans Barça a la tècnica del Rugby:

· Ala torracollons: Us enrecordeu d’aquells dibuixos animats de Merry Melodies que sortia “El Demonio de Tasmania” que no parava quiet, cridava, ho trencava tot, era un remolí? Doncs, el Fuby a partir d’ara, te un alies bis: “demonio de Tasmania”.

Aportacions dels Veterans del Barça a les relacions familiars:

· Sobretaula familiar a distància: Consisteix en que quedes amb la dona per anar a dinar a cal sogres, arribes a l’hora de dinar, hola, hola, petons, els nens. Entres a la cuina rampinyes un crostó de pa i una mica de fuet i dius: “me voy a jugar a Sitges, si eso luego paso”. M’han d’explicar com va acabar aquesta modalitat.

TERCER TEMPS: Cervesa al vestidor i uns entrepans de frankfurt. Feia fred.

POST PARTIT: Portava fora de casa des de les 10 del matí. Vaig arribar a quarts de nou del vespre. I lo pitjor amb el genoll dret fotut i demanat Ibuprofeno. Però ho vaig resoldre explicant els meus fills el “quilombo” que es va montar al camp. Esteu bojos, em va dir el gran que al matí havia jugat contra els Gòtics.

Ramon Pijoan

Diuen que els amics per tota la vida es fan quan som petits.

I que a partir d'aqui fas coneguts portat per la feina i el teu entorn.

Doncs, em sembla que no és cert.

I ho dic per que desgraciadament ens ha deixat el nostre amic Ramon Pijoan.

El primer cop que el vaig veure va ser fa uns quatre anys al Frankfurt Pedralbes quan es começava a parlar del grup de Veterans Rugby del Barça. Anava impecablement vestit i va ser molt cordial amb tots i ens va explicar les idees que tenia per formar un grup de Veterans.

Un dia, vam parlar d'una foto antiga de Rugby, en la que sortia el seu avi retratat. Doncs bé, en aquella foto surt també un familiar: el tiet avi dels meus fills -FOLCH-.

Són petites coses que recordes quan algú falta.

Amb ell vam organitzar la I Gira a Lancaster i la II Gira (em venen a la memòria: el CD de cançons, la preparació del tercer temps, el contacte amb Phil Sutclif, les metòpes).

Tots els que vam participar recordem els viatges. Les fotos es miren i les anecdòtes s'expliquen mil cops.

Ramon engrescava a la gent.

Lamento profundament la seva pèrdua; però sempre el recordaré amb l'actitud d'aquestes fotos.

Una forta abraçada a tota la família.